AL•LEGAT FINAL: JA N’HI HA PROU!

Tot el que llegireu a continuació és cert.

El que a continuació us explicaré és totalment cert. M’ho han explicat personalment els seus protagonistes. Tot el que he escrit en aquest bloc és totalment cert. Si no tingués la certesa absoluta que és verídic, no ho publicaria.

ATENCIÓ: Si després de llegir els dos casos reals creieu que això no és normal, que no hauria de succeir, si sou sincers amb el vostre primer pensament, amb la mà al cor; només tindreu una opció, una única opció: Votar Plataforma X Catalunya. Votar Anglada.

Heu de ser sincers amb vosaltres mateixos. No us heu de deixar endur per falses afirmacions que pugueu haver escoltat de persones partidistes a qui interessa que tot continuï igual. I a qui la població en general li és totalment indiferent. Que només utilitzen els votants per assolir els seus maquiavèlics objectius.

Tenia la intenció, des de fa dies, d’explicar alguns casos reals que mostressin amb total claredat, i sense cap tipus de censura, com és, realment, la convivència amb els immigrants. Pretenia mostrar com la realitat difereix molt dels “contes de fades” de la multiculturalitat. La convivència, en molts casos, no resulta gens fàcil (impagaments en les quotes de la Comunitat de propietaris, costums molestos pels veïns, etc.)

I també era la meva intenció donar a conèixer la situació real dels serveis socials. Com aquestos es bolquen, en exclusivitat, en l’ajuda als nouvinguts; mentre les persones autòctones es veuen obligades a buscar entre les escombraries dels contenidors propers als centres comercials. Quan vegeu alguna d’aquestes persones remenant les escombraries, fixeu-vos en el seu color de pell. Tots són blancs (en el 99% dels casos). La majoria són autòctons, però també es poden veure algunes persones dels països de l’est. Però de moros i negres jo encara no n’he vist cap. Aquestos se’n van a Càritas o a Creu Roja i allí els omplen de menjar. Per cert, una noia casada amb un àrab em va explicar que si alguna cosa no els agrada ho llancen als contenidors sense contemplacions. Els mateixos productes que després recolliran els blancs. Resumint: Que els blancs som ciutadans de segona, que ens hem d’acontentar amb les deixalles que els moros llencen a les escombraries... Tot molt normal, oi?

I tot això no és racisme ni xenofòbia... és la realitat. Encara que, pensant-ho bé, potser sí que és xenofòbia, però la que tenen ells envers nosaltres. És a dir, que ells són els xenòfobs i nosaltres les víctimes.

Però aquesta realitat no apareix reflectida en els mitjans de comunicació. No s’explica a la televisió ni a la premsa. Els interessa més que la societat cregui que tot és molt maco. Que aquí tots lliguem els gossos amb llonganisses, mentre que la realitat és que moltes persones que han estat tota la seva vida pagant els seus impostos i treballant com a blancs (ara s’haurà de dir així, ja que els que treballen són els blancs; perquè els moros i negres van a Creu Roja i els ho donen tot) ara es veuen deixats de la mà de l’Estat, que prefereix mimar els immigrants.

Els autòctons som ciutadans de segona. Els immigrants reben moltes més ajudes.

JA N’HI HA PROU!

A continuació us explico els dos casos.

PRIMER CAS

Aquest fet va succeir fa uns dies en una ciutat petita de Catalunya. La persona que m’ho va explicar fa de voluntari de la Creu Roja i estava allí quan van passar els esdeveniments.

Va arribar un matrimoni autòcton, de raça blanca, i van demana si els podien ajudar perquè feia temps que tots dos estaven a l’atur. La persona responsable els va dir que havien d’anar a l’Assistenta Social de la localitat i que havien de dur no sé quants papers.

Una estona després es va presentar allí una matrimoni moro al que no havien vist mai abans. No van dir res, únicament van fer amb la mà dreta el signe de voler menjar i la persona responsable va ordenar al meu amic que anés al magatzem a buscar menjar. Els van omplir amb tot tipus de menjar i van marxar.

Aleshores el meu amic li va preguntar a la persona responsable perquè havia tingut aquest comportament tan diferent. I li va respondre el següent:

— Tenim ordres de fer-ho així. Però no ho vagis dient arreu que no volen que se sàpiga.

SEGON CAS

La persona protagonista d’aquest segon cas treballa en una ONG que es dedica a assessorar i acompanyar els immigrants als serveis socials per obtenir ajudes. I em va explicar que està molt cremada perquè existeix moltíssim frau i moltíssima picaresca a l’hora d’abusar i saquejar els serveis socials; i molta irresponsabilitat per part dels responsables d’aquests serveis. Les paraules que escric són exactament les que ella va utilitzar quan li vaig dir que m’ho escrigués per no oblidar cap detall. L’únic que he fet jo és resumir-ho una mica perquè ella m’ho va escriure amb tot tipus de detalls que farien aquest article massa llar segons el meu parer.

Em va dir que ella mateixa porta el cas d’una família d’origen marroquí amb tres fills de 6, 7 i 9 anys. L’home porta tres anys sense treballar i ella fa algunes feines domiciliàries de forma esporàdica.

Fa pocs dies li van oferir a ella una feina, assegurada a la Seguretat Social, de 1.000,00 € nets al mes, únicament per 5 hores al dia per fer companyia i acompanyar a passejar una senyora gran. Aquest sou no el cobra molta gent a Espanya per una jornada de 8 hores al dia. I, proporcionalment, cobren menys moltíssims universitaris espanyols que han hagut d’estudiar durant molts anys. I a aquesta mora li oferien per la seva “cara bonica”. Però la mora va dir que no volia aquesta feina perquè aleshores perdria moltes ajudes i subsidis..

Perquè aquesta família rep, de les diferents Administracions, el següent:

·         Ell cobra 500,00 € de la Generalitat de Catalunya de prestació social mensual des que va deixar de cobrar l’atur i el subsidi de 420,00 € de l’INEM.

·         Cobren 750,00 € al mes a canvi d’escolaritzar els fills.

·         Els tres nens dinen de franc a l’Escola, tot i que viuen a 100 metres d’ella i podrien anar a dinar a casa, ja que els seus pares no treballen. Això ens costa a tots uns 900,00 € al mes (300,00 € per fill).

·         L’Ajuntament els paga els 450,00 € mensuals del lloguer del pis on viuen.

·         L’Ajuntament els dóna cada mes uns vals per un total de 400,00 € per anar a comprar als Supermercats Plus.

·         L’Ajuntament els paga les factures de calefacció, electricitat i aigua.

·         L’Ajuntament paga mensualment la factura d’internet de la família.

·         La Generalitat de Catalunya paga un curset extraescolar de futbol als tres fills (350,00 € al mes pels tres)

·         Tenen els medicaments de franc (d’entre els autòctons només els tenen els jubilats)

·         Els nens han tingut de franc tots els aliments i elements necessaris fins els 3 anys (menjar per nadons, bolquers, cotxet...)

·         La família acudeix amb regularitat al lliurament d’aliments (banc d’aliments) de l’Ajuntament, de diverses parròquies i de la pròpia ONG.

·         Altres (encara n’hi ha més), però ho deixo aquí.

Tot això és cert perquè és aquesta persona qui porta l’atenció d’aquesta família i, per tant, qui els ha acompanyat, com a intermediària, en la realització dels tràmits pertinents.

Traieu la calculadora i sumeu tot el que rep aquesta família.

I famílies com aquesta n’hi ha moltes per tot Catalunya.

I després l’Administració ha de tancar certes plantes d’hospitalització perquè no hi ha diners.

Creieu que això és normal?

Penseu, de veritat, que això ha de continuar essent així?

El vostre cervell us està dient que NO. I nosaltres som éssers humans perquè fem cas del nostre cervell, perquè fem cas dels nostres pensaments.

Penseu quedar-vos amb els braços plegats, sense fer res?

El vostre cervell us està dient, clarament: JA N’HI HA PROU!

Això no pot continuar així. I vosaltres ho sabeu.

El primer pas per redreçar el rumb és VOTAR PLATAFORMA X CATALUNYA.

En les properes Eleccions del 28 de novembre, no ho dubteu. Feu cas del vostre cap.

Els catalans som gent de seny, de sentit comú. I el sentit comú us està dient, CLARAMENT, que l’única opció possible és VOTAR PLATAFORMA X CATALUNYA.

Feu-vos cas a vosaltres mateixos. Vosaltres no us enganyaríeu a vosaltres mateixos. No us doneu l’esquena.

És l’hora de defensar els vostres DRETS!

La lògica s’ha d’imposar.

El seny, el sentit comú, la lògica... TOT us encamina en la mateixa direcció: VOTAR PLATAFORMA X CATALUNYA.

Feu-vos cas a vosaltres mateixos!!!

LA CENSURA I UN SUCCÉS SORPRENENT

LA CENSURA

M'han tancat el perfil "Jo Votaré Anglada" de Facebook.

Tot va començar com explico a continuació.

El passat 20/10/2010 tenia 167 amics al meu perfil de Facebook “Jo Votaré Anglada”. El dia següent havia fet 7 amics nous i quan vaig mirar el total tenia 166 amics. Ho heu llegit bé: 167 + 7 = 166. A mi l’Aritmètica sempre se m’ha donat bastant bé, ja que en ella la lògica (un aspecte poc emprat actualment) hi té un paper fonamental. Així que de seguida em vaig adonar que hi havia quelcom d’estrany.

Aleshores vaig llegir al mur que a algunes persones Facebook els havia tancat el perfil. I ho vaig entendre tot: Ha tornat la censura! Sí, sí, ho heu llegit bé. Ja és aquí! El tancament de perfils s’ha produït arran d’algunes denúncies de grups d’ultra-esquerra que no poden suportar que existeixin persones que pensin diferent d’ells. Perquè els votants de PxC no pensem com ells, però no diem res que no sigui totalment legal. Dir que els immigrants il·legals han de ser repatriats als seus països d’origen no només no és il·legal, sinó que és un aspecte que està recollit en la Llei d’Estrangeria. Nosaltres només demanem que s’acompleixi la legalitat vigent. Però sembla ser que a aquests grups (que no se n’adonen que els utilitzen i que quan no siguin útils es desfaran d’ells com si es tractessin de simples mocadors de paper) no els agrada seguir la Llei.

Sempre he escoltat que durant el Franquisme hi havia censura; encara que aquest fet resulta comprensible si es té en compte que es tractava d’una Dictadura. Però, innocent de mi, jo creia que actualment vivíem en una Democràcia. El que sí us puc assegurar, al 100 %, és que durant el Franquisme no existia censura, gens ni mica, a internet. Bé, aleshores no existia internet, però aquest és un altre tema.

Bromes apart, el tema és més seriós del que pot semblar. Una Dictadura, tant si és de dretes com si és d’esquerres, al cap i a la fi és una Dictadura. Encara que a alguns els sembli que una Dictadura d’esquerres és menys Dictadura. Malgrat les nombroses morts responsabilitat de Hitler, el rècord encara l’ostenta Stalin, amb moltes més. Però, donat que no es tracta d’un concurs, cal esperar que aquest rècord no sigui mai batut.

A partir d’ara no podrem parlar de la “Democràcia espanyola”, sinó que haurem d’anomenar-la “Dictadura espanyola” o “Dictadura de ZP”. Les coses s’han de dir pel seu nom. No passa res perquè els polítics se sincerin amb la societat i reconeguin, d’una vegada per totes, que això és una Dictadura. Potser l’hauríem d’anomenar “Dictadura d’allò Políticament Correcte” o, si ho preferiu així, “DPC”, què és més curt. Encara que “DPC” podrien ser perfectament les sigles de “Dictadura de Paràsits i Comunistes”.

UN SUCCÉS SORPRENENT

Els darrers dies he estat espectador de diversos fets sorprenents, un dels quals m’agradaria comentar. Són fets increïbles o, com diria Jesulín d’Ubrique, IN-CREÏBLES. Són successos tan esfereïdors que ni el mateix Iker Jiménez s’atreviria a parlar-ne en el seu programa.

Aquest fet va tenir lloc fa uns deu dies, aproximadament. Estava mirant a la televisió un debat polític i estaven encarant-se una representant del PP i un de CIU que és alcalde d’un municipi. El de CIU va recriminar a la del PP que aquest partit no hagués fet res per controlar la immigració mentre governava. La representant del PP va esgrimir en la seva defensa que després que el PP deixés el govern (ZP va guanyar les primeres Eleccions el 14/03/2004) n’havien arribat molts més d’immigrants. I ara arriba el moment àlgid. ATENCIÓ! El que escriuré a continuació no és apte per a persones que pateixin del cor. Si esteu drets, serà millor que segueu. Us ho recomano. Ho repeteixo perquè la seqüència dels fets s’ho mereix. La representant del PP va dir que després del 2004 n’havien arribat molts d’immigrants. I l’alcalde de CIU va respondre: “No gaires, no gaires”.

.

.

.

Ja us heu refet de l’ensurt? Els qui hagueu perdut el coneixement temporalment espero que no hagueu pres mal si heu caigut i espero que us aneu recuperant .

Sí, sí. És totalment cert. Jo estava sopant i se’m va tallar la digestió. No m’ho podia creure! I l’home ho va dir amb total normalitat, com qui diu que fa sol. Però, com es pot dir això? Això sí que hauria de ser delicte. Dir una mentida tan gran a la televisió, davant de tants espectadors, hauria d’estar penat.

I jo em vaig preguntar: Aquest senyor surt mai de casa o viu en un soterrani lligat i tancat amb pany i clau? No mira mai la TV? No llegeix els diaris? ...

Però al cap d’una estona vaig trobar la resposta. Aquest senyor deu patir el “Síndrome de No Conviure amb Immigrants”. Aquest és un fenomen que afecta a les persones (i a la majoria de polítics) que viuen en urbanitzacions d’alt standing i no tenen immigrants com a veïns. Com no els veuen, creuen que no existeixen. Aquest fenomen és similar al que succeeix amb els extraterrestres. Moltes persones, donat que no els han vist mai, creuen que no existeixen.

Només existeix una alternativa per redreçar el rumb: Votar PxC. Votar Anglada.

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

INDEPENDÈNCIA D’ESPANYA O DE L’AL-ANDALUS?

Amb aquest article no pretenc tractar el tema concret de la Independència de Catalunya. Només m’agradaria deixar constància d’un fet que tothom hauria de tenir en compte.

Pel camí que van els fets, tant a Espanya com a Catalunya, la pregunta del títol cobra cada vegada major transcendència.

Per intentar que s’entengui la idea que voldria plasmar, haurem de partir d’una hipotètica situació, que tant es pot donar com no. Suposem per un moment que d’aquí a “x” anys la situació ha canviat i la independència de Catalunya respecte a Espanya és possible, és a dir, que totes les parts s’han posat d’acord i consideren que és el millor per a tots. Suposem que l’exèrcit espanyol ho accepta, la Unió Europea dóna el seu vist-i-plau, etc.

Amb aquesta hipòtesi de partida, la independència de Catalunya respecte Espanya seria un fet.

Però la realitat seria diferent. Amb l’actual successió d’esdeveniments, amb el beneplàcit del nostre govern (perdó, volia escriure “desgovern”), amb el consentiment d’alguns, amb la postura massa permissiva d’altres, amb l’inestimable ajuda de moltes associacions (que no se n’adonen que les utilitzen per als seus maquiavèlics propòsits)... quan arribés el moment del qual parlava en el paràgraf anterior, seria impossible que Catalunya s’independitzés d’Espanya. I us preguntareu: “Però si acabes d’escriure que totes les parts estan d’acord?” La resposta és molt senzilla: Catalunya no es podria independitzar d’Espanya perquè ja no existirien ni Catalunya ni Espanya. Espanya seria l’Al-Andalus i Catalunya seria un Califat.

Per això les properes Eleccions al Parlament de Catalunya són més transcendents que mai. Perquè el seu resultat crearà les bases de la nostra societat pels propers anys.

Per això us demano efusivament que voteu PxC, per evitar la islamització definitiva de Catalunya i d’Espanya, d’Espanya i de Catalunya; és igual l’ordre. Aquesta és una batalla que hem de guanyar junts, pel bé de tots.

Només existeix una alternativa per redreçar el rumb: Votar PxC. Votar Anglada.

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

TOTS TEMEN ANGLADA

Qui té por del senyor Anglada? Jo no, ans al contrari, espero amb candeletes que entri al Parlament.

I, com jo, són moltes les persones que ho esperen il·lusionades. Perquè, per primera vegada en molt de temps, tenim la il·lusió de poder canviar la forma de fer política que actualment duen a terme tots els partits polítics. Perquè, per primera vegada en molts anys, existeix una opció diferent, una alternativa a la casta política podrida i parasitària.

Som molts els qui votarem PxC. Més dels que alguns partits s’imaginen. I molts més dels que ells voldrien.

Aleshores, qui tem Anglada?

Els qui tenen quelcom a amagar.

Els qui no volen que se sàpiga la veritat de molts assumptes.

Els qui surten perjudicats si la veritat surt a la llum.

Aquells a qui ja els està bé que tot continuï igual, mentre ells continuen obtenint abundants beneficis.

Aquells que saben del cert que perdran una bona colla de vots a favor de PxC perquè els seus ex-votants s’han adonat (potser una mica tard, però tant se val) que no era aquella l’opció correcta pel bé de tots.

I molts d’altres.

Donat que són molts aquests que viuen d’allò més bé, són molts els qui temen Anglada. I per això s’ho inventen tot per intentar posar-li pedres en el seu camí cap al Parlament.

El candidat Puigcercós va dir fa pocs dies que CIU hauria d’anar al notari per certificar que no pactarà ni amb el PP ni amb PxC. D’aquesta afirmació es pot deduir el següent:

Que Puigcercós no ha entès que aquesta vegada Mas no anirà al notari perquè potser serà la darrera oportunitat de ser President (“governor”, com li va dir a Scarlett Johansson). O ara o, potser, mai.

Que Puigcercós ja dóna per fet que CIU guanyarà les Eleccions.

Que, en base a les enquestes internes que tenen els partits grans, Puigcercós sap realment que PxC entrarà al Parlament.

Aquest últim aspecte ens ha de motivar encara més per votar PxC i per intentar captar encara més vots pel senyor Anglada. No només perquè entri al Parlament, sinó perquè assoleixi la major representació possible. Ara és l’hora de votar Plataforma per Catalunya.

Perquè votar aquells que temen Anglada suposa donar suport a aquells a qui ja els està bé tot tal i com està actualment (crisi, atur, immigració massiva i descontrolada...). A ells ja els està bé tot això, perquè ells no pateixen cap dels inconvenients (no estan a l’atur, no pateixen la crisi, als immigrants no els tenen de veïns ...) però, en canvi, sí es veuen beneficiats per altres aspectes associats al poder (els quals no cal perdre el temps ni en citar-los perquè són ben coneguts per tothom).

Per això, el dia 28 de novembre, tots hem de votar Plataforma per Catalunya.

Hem de fer escoltar la nostra veu.

Nosaltres creiem en PxC.

Nosaltres donem suport al senyor Anglada.

Perquè un canvi en la manera de fer política és possible.

Perquè un canvi és necessari.

Visca Plataforma per Catalunya!

VISCA ANGLADA!

DENUNCIEM EL BOICOT MEDIÀTIC

És “vox populi” el boicot mediàtic a que està sotmesa Plataforma per Catalunya.

Des de fa uns mesos els mitjans de comunicació la tenen sotmesa a un silenci absolut. No només no es mencionen les activitat de PxC, sinó que li tanquen les portes d’allà on participava amb assiduïtat. De forma extraoficial, alguns periodistes confessen les pressions rebudes per diversos partits.

El silenci és tal que a la majoria de mitjans ja no es pronuncien les sigles PxC i molt menys el nom del seu líder. Quan se’n fa alguna referència es parla del “partit xenòfob”, de la “formació de Vic”, etc.

I quan, cas estrany, és convidat el senyor Anglada a algun mitjà, munten tot un estudiat complot per no deixar-lo parlar i per intentar fer-lo quedar malament, anant tots els tertulians contra ell a l’uníson, com si d’un enemic comú es tractés.

Aquest fet va succeir el passat 04/10/10. El senyor Anglada va ser convidat al programa “Catalunya Opina” de Canal Català TV, que presenta el senyor Carlos Fuentes. El programa es va convertir en un espectacle que no sabria si qualificar de surrealista, esperpèntic o, simplement, com a penós.

Els convidats d’aquell dia eren, a més a més del senyor Anglada, el Carlos Navarro (ex-Gran Hermano), l’advocada i periodista Carme Freixas i l’advocada Lídia Falcón.

El Carlos Navarro no va parlar gaire. I el senyor Anglada no va el van deixar dir gran cosa, entre el monjo i les dues feres. Les dues dones semblaven feres ferotges que s’acabaven d’escapar de la seva gàbia i que feia dies que no menjaven. Es van dedicar tot el programa, única i exclusivament, a interrompre i dinamitar qualsevol intervenció del senyor Anglada.

Fins i tot el presentador li va retreure al senyor Anglada que cregués que el tenien vetat. Aquest programa va ser una pantomima orquestrada perquè el senyor Anglada no pogués dir que no el convidaven; però convidar-lo i no deixar-lo parlar és gairebé el mateix.

El programa va tenir diversos moments àlgids. Un d’ells va ser quan el senyor Anglada parlava d’un noi negre que havien “llogat” per a una feina determinada. En primer lloc el senyor Fuentes es va enfurismar en escoltar la paraula “negre”. Respecte a aquest fet, jo he escoltat l’opinió de moltes persones negres que prefereixen aquesta paraula a l’expressió “de color”, la qual troben pitjor. Però el més important va ser l’altra part del show. La “senyora” (per anomenar-la d’alguna forma) Carme Freixas va saltar com una presumpta boja perquè Anglada havia utilitzat la paraula “llogar” en comptes de la paraula “contractar”. Ella va dir que llogar només es llogaven els esclaus fa anys. La veritat és que no deu tenir gaires coneixements d’història ni de petita devia haver vist la sèrie de televisió “Kunta Kinte”, perquè sinó sabria que els esclaus no es llogaven, sinó que es compraven. Però l’ús de la paraula “llogar” en comptes de la paraula “contractar” està molt estesa en el llenguatge col·loquial, i per a res està considerada com a una paraula despectiva ni denigrant. Respecte a això, em va succeir una anècdota molt curiosa i 100 % real. L’endemà al matí, estava caminant pel carrer i vaig escoltar una breu conversa entre dos homes, la primera conversa que escoltava aquell dia. Aquests dos homes estaven parlant de feina (es pot deduir per la conversa). Un dels homes va dir: ”Pel matí som tres i per la tarda som dos”. I l’altre li va preguntar: “I no volen “llogar” ningú?”. Aquesta conversa us asseguro que és totalment real i la casualitat va ser que l’escoltés l’endemà mateix d’aquest esperpèntic programa. La realitat és així de capritxosa.

Però també va tenir lloc un altre fet, potser fins i tot pitjor, que diu molt del tarannà del monjo que presenta el programa. Sempre que s’emet aquest programa (i fa molts mesos que s’emet) els espectadors poden enviar missatges de text per expressar la seva opinió. Però aquest dia no van rebre missatges, ni tampoc trucades en directe (com hi ha moltes vegades). Al final del programa, el presentador ho va justificar dient que aquell dia ho havien fet així per fer un programa diferent. Però es va notar que en realitat s’havien inventat això per evitar els abundants missatges de suport al senyor Anglada. El dia següent ja es va poder trucar i enviar missatges amb normalitat. Només faltava que en dir-ho se li hagués escapat: “Avui no hem deixat enviar missatges per evitar que n’enviessin els partidaris del senyor Anglada”. Això no és tenir mala baba? I encara s’atreveix a dir que el senyor Anglada no està vetat! Això és pitjor que estar vetat!

Però el boicot mediàtic no acaba aquí. Un altre exemple es va produir el passat 28/09/10 al programa “59 segons” de TVE-2, en desconnexió per a Catalunya. Parlaven de les noves formacions polítiques que es presentaran a les Eleccions. En l’inici, la presentadora, de qui no recordo el nom però sí que sortia al programa “El Club” de TV-3, va dir que parlarien del partit de Laporta, del de Carretero, del de la senyora Nebrera, del de Rosa Díez (que per aquella data encara que no tenia elegit el candidat) i d’altres. Jo creia que dins aquest apartat ”altres” estaria inclosa PxC. Però en cap moment es va anomenar  el senyor Anglada. Únicament en un instant un dels tertul·lians va anomenar, molt de passada, “Plataforma per Catalunya”.

I d’entre aquell cúmul de despropòsits va destacar un moment del debat, quan un dels tertul·lians anava a parlar sobre la immigració. En aquell instant, la presentadora (que suposo que creia que no l’estaven “punxant” a ella) va fer ostensibles moviments amb les mans. Dedueixo que pretenia evitar aquest tema “tabú”, no fos cas que aparegués el nom del senyor Anglada. Com va dir Maquiavelo: “El fi justifica els mitjans”.

Fins fa un temps jo creia que vivíem en una Democràcia on eren acceptades totes les opinions, sempre que s’expressessin amb correcció. Però m’he adonat que no és així. La majoria de mitjans de comunicació semblen haver patit una lobotomia. I s’han quedat sense capacitat de raonar, fet que aprofiten els socialistes per inculcar-los, com si d’una secta maligna es tractés (amb totes les seves conseqüències negatives), els seus dogmes. I aquests mitjans, mancats de raonament i de capacitat per dur la contrària, els accepten com a manament diví (perdó, en aquest cas es tractaria de “manament ateu”). Tenen nul·la capacitat de crítica envers tot allò que prové de certes posicions i de certes fonts.

I jo em pregunto: Volem continuar essent governats (“desgovernats”, millor dit) per aquesta colla d’impresentables?

Només existeix una alternativa per redreçar el rumb: Votar PxC. Votar Anglada.

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

ASPECTES A TENIR EN COMPTE

- Podem parlar de “moros” sense hipocresia. Resulta difícil distingir entre algerians i marroquins i la solució consisteix en  utilitzar el terme “moros”. I aquells que ens titllen de racistes quan utilitzem aquest terme haurien de tenir certs coneixements històrics. Els romans van anomenar “mauros” (moros) als nord-africans. I Mauritània significa “terra de mauros”, és a dir, “terra de moros”. Cal dir les coses pel seu nom.

- Els conceptes de dreta i esquerra, políticament parlant, són conceptes que ja estan caducats. El seu origen es remunta al segle XVIII, a l’època de la Revolució Francesa, quan els membres de l’Assemblea es disposaven a dreta i esquerra. Però, actualment, quan aquests conceptes resulten més caducs, és quan més component positiu o negatiu semblen tenir incorporat. Actualment tot allò que prové de la dreta és “dolent” i tot allò que prové de l’esquerra és “bo”. I aquest significat cada vegada sembla estendre’s més. Aviat escoltarem dir “avui em fa mal la cama dolenta”, referint-se a la cama dreta. O “avui sembla que m’hagi aixecat amb el peu bo”, referint-se al peu esquerre. Però aquesta darrera afirmació seria del tot incongruent, ja que sempre s’ha entès la frase “m’he aixecat amb el peu esquerre” amb un sentit negatiu i, en canvi, ara tindria sentit positiu? Fins i tot haurem de canviar tot el refranyer popular. I el súmmum es podria produir d’aquí a poc temps quan anessis conduint el teu vehicle i el GPS et digués: “A cent metres... giri... a la dolenta”.

- La frase “aquí no hi cabem tots”, tant si es vol reconèixer com si no, és una veritat absoluta. És més, m’atreviria a dir que és un fet obvi que no caldria ni dir, si no fos perquè el “bonisme” exagerat ens ha volgut fer creure el contrari. Ens han volgut inculcar que vivim en un conte de fades. Res més lluny de la realitat. Per exemple, en un recipient de dos litres de capacitat, hi caben tots els litres que vulguem? No, és clar. Doncs amb tot el que puguem pensar succeeix el mateix. Tot té un límit de capacitat (una ampolla, un pot, un contenidor, un país...) Tot, absolutament tot, té un límit; que serà major o menor, però tindrà un límit.

- La immigració s’ha de controlar. Però no només cal controlar la immigració, avui en dia tot està controlat, i sort en tenim tots que sigui així. Existeixen controls alimentaris. Els productes han de passar uns estrictes controls de qualitat. Quan jo anava a escola, de tant en tant fèiem “controls”, una mena d’exàmens però amb menys importància. Per què servien? Per comprovar que anàvem seguint les explicacions i anàvem assimilant els continguts. Tots aquests controls, i molts d’altres, són necessaris.

- Els partidaris de PxC no som contraris a la immigració. D’immigració n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà sempre. Nosaltres estem a favor de la immigració que sigui necessària. Únicament demanem que es compleixin les lleis. La Llei d’Estrangeria estipula clarament que els immigrants “il·legals” (és a dir, “no legals”, la mateixa paraula ho diu tot) han de ser repatriats als seus països d’origen. I si una Llei ho marca clarament, per què no es compleix?

- El no empadronament dels il·legals, és d’estricta lògica. Respon al mínim criteri d’imperi de la llei. Els il·legals no poden ser legalitzats, no té sentit. La mateixa paraula ho explica: “Il·legal” significa “que no és legal”, “que està fora de la llei”. I tot allò que no és legal s’ha de perseguir i s’ha d’actuar d’acord a la legalitat vigent.

- Tot dret comporta unes obligacions adherides a ell. Però això no sembla ser així per a alguns immigrants. I l’obligació de l’Estat és fer complir les obligacions, tant als autòctons com als immigrants. El fet de ser immigrant no és cap eximent per no haver de complir les obligacions.

RAONS PER VOTAR ANGLADA

PERQUÈ PRETENEN AMAGAR-NOS LA REALITAT

Els mitjans de comunicació de vegades ens enganyen o no ens mostren tota la realitat. Només mostren la realitat esbiaixada, des del punt de vista del “bonisme” exagerat instaurat per l’esquerra en la nostra societat.

Fa pocs dies vaig poder llegir, amb estupefacció per part meva, un article en el qual s’afirmava, sense cap mena de pudor, que quan els immigrants van arribar a Espanya nosaltres vivíem en habitatges que eren poca cosa més que simples barraques. I ells van construir tots els habitatges que existeixen actualment al nostre país.

Això resulta ser una gran barrabassada, potser la més gran que he llegit mai. I el pitjor és que si algú s’atreveix a escriure-ho és que potser s’ho creu. I si es creu aquesta animalada segurament també se’n creu d’altres.

I existeixen molts aspectes que no es comenten encara que siguin totalment reals, o que poca gent s’atreveix a explicar perquè potser no és “políticament correcte”.

Per exemple, no es comenta gaire sovint la realitat de la distribució actual dels habitatges. Quan els immigrants van començar a arribar, de forma cada vegada més massiva, no existien tantes cases adossades com ara. Per què es van posar tant de moda en certs pobles i ciutats? La resposta és molt senzilla. Quan les persones autòctones que vivien en blocs de pisos van començar a conviure amb els immigrants, van adonar-se de les dificultats de convivència que sorgien. A més a més del xoc de cultures, hi havia altres factors. Van patir alguns dels “costums” més arrelats en molts d’ells (no en tots, és clar), sobretot de certes procedències: No pagar les quotes de la Comunitat de Propietaris, malmetre els espais comuns, embrutar i no netejar, no fer cas de res... I entre tots aquests factors van provocar que les persones que econòmicament s’ho podien permetre decidissin adquirir una d’aquestes cases adossades; per poder viure sense aquest tipus de veïns en el mateix edifici. Aquesta era l’única opció que els ho assegurava, ja que  també podien haver anat a viure a un altre edifici de pisos on no visquessin immigrants; però podia succeir que al cap d’un temps hi anessin a viure allí també, com després va succeir. No van fer la mudança per plaer, sinó per necessitat.

Amb el temps més persones autòctones van triar aquesta mateixa opció, de seguida que van poder fer-ho. I dels que encara no ho han fet, la immensa majoria somnia desperta que els toca la loteria i també poden fer aquest canvi. Només el destí es coneixedor de si aquest esdeveniment es produirà en el futur, o no.

Però això no ho expliquen a les notícies. No apareix als diaris. La gent no s’atreveix a comentar-ho pel carrer perquè si es queixen sempre reben la mateixa resposta: Doncs canvia d’habitatge. Però aquesta no és la solució. Això és fer com un estruç i amagar el cap sota l’ala. L’únic que fan amb això és mirar cap a un altre costat. Però el problema continua estant allí. I cada vegada és fa més gran. I aleshores queden cada cop menys persones autòctones vivint en barris “envaïts”.

I això no és racisme. No és xenofòbia. És la realitat. La pura i dura realitat. La realitat que dia a dia pateixen en silenci moltes i moltes persones. I moltes d’elles són persones de certa edat que no poden canviar d’habitatge. I ho pateixen en silenci perquè no gosen a dir res als seus veïns per por que els facin res. Perquè ja són grans, potser estan malaltes, i no volen enfrontaments, ja que es troben soles i indefenses.

Les persones que els donen suport canviarien d’opinió si haguessin de conviure amb ells. Però, com no és el cas, els defensen.

Els polítics i les persones que els donen suport viuen en les seves cases més o menys luxoses, en barris d’alt standing, en urbanitzacions “pijes”. I en totes aquestes ubicacions no tenen immigrants per veïns.

Molts polítics només veuen els immigrants en les reunions o trobades “multiculturals” o de l'"aliança de les civilitzacions”; xorrades inventades pels socialistes. Allí tots són riures i bones paraules, però quan els polítics giren l’esquena, ells fan el que volen; com sempre.

Jo convidaria aquests polítics, membres de Càritas i altres associacions que només ajuden immigrants (veure el meu tercer article, titulat “Un cas real”, i els que properament publicaré), a conviure uns quants dies en els pisos de tots aquells que patim els seus “costums”. Veuríeu que aviat canviarien d’opinió!

Aquesta gent ho defensa tot en nom de la multiculturalitat. Però hi ha molts fets que no són fruit d’això, sinó de la mala educació o d’altres factors. I que són indefensables. Tothom s’ha de comportar correctament, sense tenir res a veure la seva procedència.

Però, per sort, a Catalunya tenim un polític diferent. Un polític que s’atreveix a dir les coses pel seu nom, tal com són. Un polític que no es deixa vèncer pel fals pecat d’allò “políticament incorrecte”. L’única alternativa possible.

Com es diu? JOSEP ANGLADA.

Com es diu el seu partit? PLATAFORMA PER CATALUNYA.

Què hem de fer? Votar-lo tots.

Perquè Catalunya s’ho mereix.

Perquè Catalunya ha perdut un prestigi que havia costat molt d’assolir, “gràcies” al desgovern de l’esquerra.

Per nosaltres!

Per Catalunya!

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

EL DEBAT SOBRE EL VEL INTEGRAL, QUIN DEBAT?

Burca, niqab, vel integral... tant se val com l’anomenem.

L’actual debat sobre el vel integral no té cap sentit. El debat està propiciat pel “bonisme” exagerat de l’esquerra més inoperant. El vel integral s’ha de prohibir. Però no perquè ho creguem així moltes persones, sinó per un munt de motius (de seguretat, de convivència, de respecte, de dignitat...).

La seguretat d’un país és un fet fonamental, per damunt de qualsevol aspecte individual o col·lectiu. I per aquest motiu tota persona ha de ser fàcilment identificable.

I no s’hauria de prohibir només als edificis públics, sinó en tot àmbit públic, és a dir, també al carrer.  A casa seva cadascú pot vestir com vulgui.

Existeixen múltiples motius per prohibir la utilització del vel integral a Espanya.

A continuació s’exposen una sèrie de motius i alguns fragments que han estat extrets de diversos articles publicats en diferents mitjans escrits per persones de molt diversos tipus (persones de religió musulmana, persones de religió catòlica, polítics, sociòlegs, directors de diaris...).

q       El dia 27/06/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” una entrevista molt interessant, que tothom hauria de llegir, a la senyora Fátima Ayache, sociòloga argelina. En aquesta entrevista explicava clarament com fa uns anys vivia tranquil·lament a Algèria, on ella era professora, fins que els integristes van començar a imposar les seves normes (les dones no podien treballar, havien de quedar-se a casa, havien de tapar-se...) i qui no les complia era executat a l’acte, sense contemplacions. Sobre el tema del vel integral, la senyora Fátima Ayache exposava, textualment, el següent: “El burca no existeix a l’Islam, és un símbol de l’integrisme pur, de la dona submisa. Jo dic: burca no, però sense debat, sense donar-li importància. Com a dona musulmana que sóc, acceptar el burca a Espanya, país que m’ha donat la llibertat i m’ha permès tenir veu pròpia, és un insult”. El vel integral no forma part de la Religió, és un invent dels integristes per sotmetre la gent.

q       El dia 03/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” una entrevista molt interessant al senyor Manuel Valls, polític socialista francès, amb el titular “Prohibir el burca a mitges és una debilitat”. En el transcurs de l’entrevista es podien llegir afirmacions com: “El burca no té res a veure amb l’Islam, i nega la identitat de la persona. Si defensem la dignitat de les dones, el que fa falta és la prohibició total. Prohibir a mitges és un acte de debilitat”. I també afirmava: “Hi ha una demanda de progrés, de justícia social, però també d’ordre, d’autoritat i de regles. Si en nom de la llibertat tot és possible, fins i tot fer retrocedir els valors del progressisme, no hem entès el que passa. La seguretat és una llibertat, no podem ser febles amb això”.

q       El dia 28/06/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” un article del senyor Josep Miró Ardèvol on, entre altres aspectes, esmentava el següent: “En una societat lliure ningú ha d’ocultar el seu rostre. Però la seguretat no s’ha de limitar només a alguns recintes, ni pot legislar-se en termes de burca o niqab, sinó amb caràcter general, impedint tota vestimenta que permeti l’ocultació. Aquestes vestimentes no formen part de la religió islàmica perquè no apareixen ni a l’Alcorà ni a la Sunna.”

q       El diumenge 27/06/2010 apareixia en el Magazine de “La Vanguardia” un article d’Albert Gimeno on es podia llegir: “La decisió de prohibir o no el vel integral té molt a veure amb dos aspectes: La seguretat i el respecte. Seguretat perquè no és de rebut que ningú circuli per la vida amb el rostre totalment tapat. No n’hi ha prou amb que atenguin les súpliques d’identificació d’un agent. A Espanya i a Europa la gent ha d’anar amb la cara descoberta, i qualsevol debat col·lateral que posi en dubte aquest assumpte està mancat de valor. La prohibició té també com a objectiu vetllar pel respecte. En aquest país no fa tant de temps que la dona era tractada amb inferioritat. Ha costat molt canviar aquest xip i, per tant, no podem estar disposats ara a que, en virtut de qualsevol precepte religiós, la dignitat d’una persona sigui menyspreada”.

q       En el mateix Magazine també s’escrivia: “Encara que un dels capítols més llargs de l’Alcorà estigui dedicat a les dones, respecte a la seva indumentària només hi ha tres directrius en el llibre sagrat dels musulmans: Que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit i que allarguin la seva roba. Sense especificar què és vestir amb modèstia o com de llargues han de ser les peces de roba que portin”.

I també s’hi podia llegir el següent: “A La Meca, el lloc més sagrat pels musulmans, les dones que hi acudeixen en peregrinació han d’anar amb la cara i les mans al descobert”.

q       El dia 12/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” un article d’Albert Sáez on es llegia: “La preocupació gira al voltant dels límits de la convivència intercultural. El respecte a la diversitat o a la tradició té el límit dels drets humans. Ningú pot emparar-se en la seva condició d’estranger per demanar tolerància davant la violació dels drets individuals de les dones. No es tracta d’una suposada superioritat d’unes cultures sobre unes altres, sinó de la progressiva depuració de les restes de barbàrie adherides a totes les tradicions culturals”.

També escrivia el següent: “Felipe González va dir dijous que és el moment de parlar d’obligacions al mateix temps que es parla de drets”.

També afirmava: ”El problema per a molts ciutadans no és el mocador de la veïna, sinó l’aparent permissivitat de la societat democràtica davant de pràctiques culturals que no s’han desprès de la barbàrie”.

I finalitzava amb les següents paraules: “Detectar els problemes quan són incipients no és electoralisme, sinó un exercici democràtic”.

q       El dia 22/05/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” una Carta d’un Lector on s’afirmava: “El burca empresona les dones, les oculta del món, les sotmet i les discrimina, les assenyala com a éssers inferiors”.

q       El dia 16/06/2010 apareixia al diari “ADN” la carta del director on al final es podia llegir: El burca és un atac a la dignitat de les dones, per això s’hauria de prohibir no només en edificis públics, sinó també a la via pública”.

q       El dia 28/05/2010 al diari “El Periódico de Catalunya” apareixia una informació referent al debat sobre el burca, amb l’opinió de diverses persones. Una senyora d’origen musulmà afirmava: Al·là no diu que les dones s’hagin de tapar”. I una noia jove, també d’origen musulmà, afirmava: “No m’agrada que les dones es tapin la cara amb res. Haurien de prohibir també el mocador perquè totes les dones puguin gaudir la seva vida perquè aquí som a Europa”.

q       El dia 14/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” un article de Juan José Tamayo on, entre altres aspectes, escrivia el següent: “Les dones musulmanes necessiten sortir del setge domèstic en què les ha tancat una organització jerarquicopatriarcal i una interpretació androcèntrica de l’Alcorà, aliena a la pràctica i a l’esperit originari de l’Islam”.

Aquests són només alguns exemples per intentar demostrar que persones de tot tipus, però amb una mica de seny, comparteixen l’opinió que el vel integral ha de ser prohibit. Les raons... són moltes.

Novetat: “Jo Votaré Anglada” ja és al Facebook

Busca “Jo Votaré Anglada” al Facebook i uneix-te al grup.

Comenta-ho a les teves amistats i fes que també s’hi uneixin.

Tots som necessaris.

Parafrasejant John F. Kennedy: “No et preguntis què pot fer PxC per tu, pregunta’t què pots fer tu per PxC”.

Només queden dos mesos i mig per a les Eleccions. I cada vegada és més necessària l’aportació de tothom.

Encara se’m fa estrany trobar persones que no s’adonen del perill que suposa l’Islam.

Valgui com a petita mostra un fragment del llibre d’en Josep Anglada “Sense mordassa i sense vels” (Editorial Rambla), el qual torno a recomanar.

El fragment pertany al final de la pàgina 262 i principis de la 263 de l’esmentat llibre i consisteix en les declaracions que l’any 1974 va pronunciar l’aleshores president Algèria, el “musulmà moderat” Mohammed Bujarruba Bumedian, ni més ni menys que davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a Nova York:

“Un dia milions d’homes abandonaran l’hemisferi sud per irrompre a l’hemisferi nord. I no ho faran precisament com a amics. Perquè irrompran per a conquerir-lo. I el conqueriran poblant-lo amb els seus fills. Serà el ventre de les nostres dones el que ens doni la victòria”.

Només de llegir-ho, se’t posa la pell de gallina. Perquè ja s’està fent realitat.

I fa pocs dies el líder libi Muammar El Gaddafi, amb unes altres paraules, va venir a dir el mateix.

Sembla que a bona part de la societat se li hagi rentat el cervell. Deu ser fruit del constant bombardeig de la propaganda socialista per part de la majoria (per sort no tots) de mitjans de comunicació afins als seus ideals.

Per això, l’obligació de tots aquells que no hem cedit és fer que la societat vegi la realitat tal com és.

ELECCIONS EL 28-N?

Tot sembla indicar que les Eleccions Autonòmiques a Catalunya se celebraran el proper 28 de novembre.

Falten menys de tres meses i ara més que mai PxC ens necessita a totes i a tots.
Us agrairia que divulguéssiu aquest blog i, sobretot, que divulguéssiu l’ideari de PxC.
És el moment d’aportar el nostre granet de sorra per tal de poder assolir el nostre objectiu: que PxC entri al Parlament Català i amb la major representació possible.
Fa poc vaig llegir que per a obtenir un representant són necessaris entre 10.000 i 15.000 vots a Girona, Lleida i Tarragona i uns 60.000 a Barcelona.
Serà dur, però crec sincerament que ho aconseguirem. Però, torno a repetir, serà una cursa plena d’obstacles en la que totes i tots hem de col·laborar.

El nostre futur, i el dels nostres descendents, està en joc. Encara no és massa tard, però potser resten poques oportunitats.
Gràcies anticipades.

Visca PxC.
Visca Anglada.

TOTS HEM DE VOTAR ANGLADA

Tots hem de votar Plataforma X Catalunya.


Avui m’agradaria fer-vos una recomanació. Crec que seria molt interessant que tothom llegís el llibre del Sr. Anglada “Sense mordassa i sense vels”, publicat per l’Editorial Rambla. Així molta gent que està enganyada pels mitjans de comunicació i que tenen la sort de viure en barris on no pateixen les dificultats de conviure amb els immigrants, podrien entendre la situació que es viu realment a Catalunya.

Per internet vaig llegir no fa gaire que a Barcelona una persona havia anat a comprar aquest llibre a un Centre Comercial bastant important i com que no el va trobar als prestatges va preguntar a un venedor i aquest li va dir que sí que el tenien, però que s’havien vist obligats a amagar-lo darrera el mostrador. I nosaltres vivim en una Democràcia? O es tracta d’una Dictadura d’Esquerres? Potser és una Dictadura d’allò “Políticament Correcte”. Però la societat té el Dret a conèixer el que succeeix realment.

Jo vaig anar a diverses llibreries i a cap el tenien. No sé si no el tenen per por a ser titllats de racistes o quina és la causa. Al final vaig decidir adquirir-lo per internet i en quatre dies, amb el cap de setmana pel mig, ja el tenia a casa.

Encara no he tingut temps de llegir-lo del tot, però ja he arribat a una CONCLUSIÓ que crec essencial: Després de llegir aquest llibre, qualsevol persona amb dos dits de front HAURIA DE VOTAR ANGLADA.

Entre molts altres temes, el llibre desmitifica les falses creences sobre la immigració (que si ells han pujat el país, que sense ells no cobrarem les pensions...) . Tot són fal·làcies que els socialistes ens han fet creure durant massa temps. Però moltes persones ja ens em tret la bena dels ulls i veiem la realitat tal com és.

Us recomano molt sincerament que el llegiu. Resulta de lectura molt amena, gens farragós.

VISCA ANGLADA!

UN CAS REAL

La televisió ens enganya sovint. Segons aquest mitjà, i alguns altres, els immigrants sempre són els últims per a tot. Però la realitat no és així, ens al contrari en alguns casos.




Conec personalment un senyor nascut a Catalunya, d’uns cinquanta-cinc anys d’edat, aproximadament, que fa uns dos o tres anys es va divorciar de la seva dona. Va haver de deixar la casa on vivien perquè era propietat de la dona i va anar a viure a una petita ciutat propera on va llogar un pis per viure-hi sol.



Treballava al sector de la construcció i uns mesos després de divorciar-se va perdre la feina. A la seva edat i amb l’actual situació econòmica ja no ha tornat a trobar feina. Tenia pocs diners estalviats, com la majoria de persones, així que al cap d’un temps es va trobar que no podia pagar el lloguer del pis i va haver de deixar-lo.



Actualment viu al carrer i per la nit el deixen dormir en una mena de magatzem, això sí, l’ha de compartir amb una munió de rates.



Fa pocs dies el vaig trobar i em va explicar una mica la seva situació. Li vaig preguntar perquè no anava als Serveis Socials a veure si el podien ajudar. Em va dir que ja hi havia anat i que la resposta que havia obtingut havia estat molt clara i concisa: “Primer són els immigrants”. Això és l’únic que li van respondre.







Alguna persona creu que això és “normal”?



Jo, sincerament, no ho crec.







Els immigrants no han de ser menys que els espanyols o catalans, hem de ser tots iguals; però el que no es pot acceptar de cap manera és que els immigrants siguin millors que nosaltres i ens passin davant.



Quan una persona ho necessita resulta totalment inadmissible que se li negui l’ajut només pel fet d’haver nascut aquí.

PERQUÈ HEM DE PARLAR DE LA IMMIGRACIÓ

Hem de parlar de la immigració perquè és un tema que ens afecta a tots. Tant si ho volem reconèixer com si no, la immigració ens afecta, en major o menor mesura, a tots els ciutadans.




L’arribada d’immigrants s’ha produït a Espanya d’una manera massiva en un període de temps molt curt. I això feia necessàries certes actuacions que en el seu moment no es van dur a terme. Per aquest motiu resulta imprescindible que es realitzin com més aviat millor; per tal d’evitar mals majors. Sempre és millor prevenir.



El Sr. Anglada, i les persones que li donem suport, no volem pas produir cap mal als immigrants, només volem que compleixin les Lleis, com hem de fer tots els ciutadans d’aquest país. No només existeixen els Drets, també existeixen les Obligacions. I això és aplicable a tothom, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica.



Per exemple, el Sr. Anglada creu que els immigrants il·legals han d’ésser repatriats als seus països d’origen. Però no perquè ell ho vulgui així, sinó perquè així ho estableix la Llei d’estrangeria, una Llei que no ha promulgat pas ell. I les Lleis estan per a fer-se complir.



Però el fonamental és que una persona quan va a viure a un altre país s’ha d’adaptar a les Lleis i els costums d’aquelles contrades. Tota la vida hem pogut escoltar allò de: “Allà on aniràs, fes el que veuràs”. No ens hem d’adaptar nosaltres als seus costums, sinó que són ells els que s’han adaptar als nostres.



Quan algú estudia Dret Civil, el primer que li ensenyen són les Fonts del Dret i la classificació dels diferents tipus de Lleis segons la importància de cadascuna, és a dir, quines prevalen sobre les altres. I quan en un país determinat no existeix cap Llei que dicti el que s’ha de fer en una situació determinada, en aquell cas el que cal fer és allò que sempre s’ha fet allí, és a dir, el que marquen “els usos i costums del lloc”.

JO VOTARÉ ANGLADA

Jo votaré Anglada perquè crec en ell i en el seu programa electoral. Crec en ell i en el que proposa. El votaré perquè, sincerament, crec que és un polític honest; que escolta el poble i no pensa només en tenir poder i enriquir-se com fan la majoria de polítics. Crec en ell perquè s’apropa als ciutadans per escoltar-los i així poder conèixer els seus veritables problemes.




I el que crec el motiu més important: tot el que diu el senyor Anglada, absolutament to, és veritat. Encara que algunes persones opinin que no és “políticament correcte” el que afirma, però això son bajanades. No diu cap mentida. I ja comença a ser l’hora de parlar sense embuts dels problemes que ens afecten.







Per aquests i molts altres motius crec que la societat s’hauria de mobilitzar per fer que un polític honest, el Sr. Anglada, pugui obtenir la màxima representació possible en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que es preveu que se celebrin aquesta propera tardor.



I per tal de fer possible assolir aquest objectiu, tots som necessaris. Hem d’unir-nos i ajudar, en el que bonament puguem, per fer-ho realitat.



Espero la col·laboració de tots vosaltres, difonent aquest blog i, sobretot, difonent el missatge del Sr. Anglada.



I també espero rebre les vostres propostes per estendre el seu missatge arreu de Catalunya. Per això m’agradaria que aquest blog es convertís en un punt de trobada de totes les persones que creuen en ell.



Anglada és l’únic vot útil. Votar la resta significa votar el mateix de sempre: crisi, atur, enriquiment personal...