RAONS PER VOTAR ANGLADA

PERQUÈ PRETENEN AMAGAR-NOS LA REALITAT

Els mitjans de comunicació de vegades ens enganyen o no ens mostren tota la realitat. Només mostren la realitat esbiaixada, des del punt de vista del “bonisme” exagerat instaurat per l’esquerra en la nostra societat.

Fa pocs dies vaig poder llegir, amb estupefacció per part meva, un article en el qual s’afirmava, sense cap mena de pudor, que quan els immigrants van arribar a Espanya nosaltres vivíem en habitatges que eren poca cosa més que simples barraques. I ells van construir tots els habitatges que existeixen actualment al nostre país.

Això resulta ser una gran barrabassada, potser la més gran que he llegit mai. I el pitjor és que si algú s’atreveix a escriure-ho és que potser s’ho creu. I si es creu aquesta animalada segurament també se’n creu d’altres.

I existeixen molts aspectes que no es comenten encara que siguin totalment reals, o que poca gent s’atreveix a explicar perquè potser no és “políticament correcte”.

Per exemple, no es comenta gaire sovint la realitat de la distribució actual dels habitatges. Quan els immigrants van començar a arribar, de forma cada vegada més massiva, no existien tantes cases adossades com ara. Per què es van posar tant de moda en certs pobles i ciutats? La resposta és molt senzilla. Quan les persones autòctones que vivien en blocs de pisos van començar a conviure amb els immigrants, van adonar-se de les dificultats de convivència que sorgien. A més a més del xoc de cultures, hi havia altres factors. Van patir alguns dels “costums” més arrelats en molts d’ells (no en tots, és clar), sobretot de certes procedències: No pagar les quotes de la Comunitat de Propietaris, malmetre els espais comuns, embrutar i no netejar, no fer cas de res... I entre tots aquests factors van provocar que les persones que econòmicament s’ho podien permetre decidissin adquirir una d’aquestes cases adossades; per poder viure sense aquest tipus de veïns en el mateix edifici. Aquesta era l’única opció que els ho assegurava, ja que  també podien haver anat a viure a un altre edifici de pisos on no visquessin immigrants; però podia succeir que al cap d’un temps hi anessin a viure allí també, com després va succeir. No van fer la mudança per plaer, sinó per necessitat.

Amb el temps més persones autòctones van triar aquesta mateixa opció, de seguida que van poder fer-ho. I dels que encara no ho han fet, la immensa majoria somnia desperta que els toca la loteria i també poden fer aquest canvi. Només el destí es coneixedor de si aquest esdeveniment es produirà en el futur, o no.

Però això no ho expliquen a les notícies. No apareix als diaris. La gent no s’atreveix a comentar-ho pel carrer perquè si es queixen sempre reben la mateixa resposta: Doncs canvia d’habitatge. Però aquesta no és la solució. Això és fer com un estruç i amagar el cap sota l’ala. L’únic que fan amb això és mirar cap a un altre costat. Però el problema continua estant allí. I cada vegada és fa més gran. I aleshores queden cada cop menys persones autòctones vivint en barris “envaïts”.

I això no és racisme. No és xenofòbia. És la realitat. La pura i dura realitat. La realitat que dia a dia pateixen en silenci moltes i moltes persones. I moltes d’elles són persones de certa edat que no poden canviar d’habitatge. I ho pateixen en silenci perquè no gosen a dir res als seus veïns per por que els facin res. Perquè ja són grans, potser estan malaltes, i no volen enfrontaments, ja que es troben soles i indefenses.

Les persones que els donen suport canviarien d’opinió si haguessin de conviure amb ells. Però, com no és el cas, els defensen.

Els polítics i les persones que els donen suport viuen en les seves cases més o menys luxoses, en barris d’alt standing, en urbanitzacions “pijes”. I en totes aquestes ubicacions no tenen immigrants per veïns.

Molts polítics només veuen els immigrants en les reunions o trobades “multiculturals” o de l'"aliança de les civilitzacions”; xorrades inventades pels socialistes. Allí tots són riures i bones paraules, però quan els polítics giren l’esquena, ells fan el que volen; com sempre.

Jo convidaria aquests polítics, membres de Càritas i altres associacions que només ajuden immigrants (veure el meu tercer article, titulat “Un cas real”, i els que properament publicaré), a conviure uns quants dies en els pisos de tots aquells que patim els seus “costums”. Veuríeu que aviat canviarien d’opinió!

Aquesta gent ho defensa tot en nom de la multiculturalitat. Però hi ha molts fets que no són fruit d’això, sinó de la mala educació o d’altres factors. I que són indefensables. Tothom s’ha de comportar correctament, sense tenir res a veure la seva procedència.

Però, per sort, a Catalunya tenim un polític diferent. Un polític que s’atreveix a dir les coses pel seu nom, tal com són. Un polític que no es deixa vèncer pel fals pecat d’allò “políticament incorrecte”. L’única alternativa possible.

Com es diu? JOSEP ANGLADA.

Com es diu el seu partit? PLATAFORMA PER CATALUNYA.

Què hem de fer? Votar-lo tots.

Perquè Catalunya s’ho mereix.

Perquè Catalunya ha perdut un prestigi que havia costat molt d’assolir, “gràcies” al desgovern de l’esquerra.

Per nosaltres!

Per Catalunya!

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

EL DEBAT SOBRE EL VEL INTEGRAL, QUIN DEBAT?

Burca, niqab, vel integral... tant se val com l’anomenem.

L’actual debat sobre el vel integral no té cap sentit. El debat està propiciat pel “bonisme” exagerat de l’esquerra més inoperant. El vel integral s’ha de prohibir. Però no perquè ho creguem així moltes persones, sinó per un munt de motius (de seguretat, de convivència, de respecte, de dignitat...).

La seguretat d’un país és un fet fonamental, per damunt de qualsevol aspecte individual o col·lectiu. I per aquest motiu tota persona ha de ser fàcilment identificable.

I no s’hauria de prohibir només als edificis públics, sinó en tot àmbit públic, és a dir, també al carrer.  A casa seva cadascú pot vestir com vulgui.

Existeixen múltiples motius per prohibir la utilització del vel integral a Espanya.

A continuació s’exposen una sèrie de motius i alguns fragments que han estat extrets de diversos articles publicats en diferents mitjans escrits per persones de molt diversos tipus (persones de religió musulmana, persones de religió catòlica, polítics, sociòlegs, directors de diaris...).

q       El dia 27/06/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” una entrevista molt interessant, que tothom hauria de llegir, a la senyora Fátima Ayache, sociòloga argelina. En aquesta entrevista explicava clarament com fa uns anys vivia tranquil·lament a Algèria, on ella era professora, fins que els integristes van començar a imposar les seves normes (les dones no podien treballar, havien de quedar-se a casa, havien de tapar-se...) i qui no les complia era executat a l’acte, sense contemplacions. Sobre el tema del vel integral, la senyora Fátima Ayache exposava, textualment, el següent: “El burca no existeix a l’Islam, és un símbol de l’integrisme pur, de la dona submisa. Jo dic: burca no, però sense debat, sense donar-li importància. Com a dona musulmana que sóc, acceptar el burca a Espanya, país que m’ha donat la llibertat i m’ha permès tenir veu pròpia, és un insult”. El vel integral no forma part de la Religió, és un invent dels integristes per sotmetre la gent.

q       El dia 03/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” una entrevista molt interessant al senyor Manuel Valls, polític socialista francès, amb el titular “Prohibir el burca a mitges és una debilitat”. En el transcurs de l’entrevista es podien llegir afirmacions com: “El burca no té res a veure amb l’Islam, i nega la identitat de la persona. Si defensem la dignitat de les dones, el que fa falta és la prohibició total. Prohibir a mitges és un acte de debilitat”. I també afirmava: “Hi ha una demanda de progrés, de justícia social, però també d’ordre, d’autoritat i de regles. Si en nom de la llibertat tot és possible, fins i tot fer retrocedir els valors del progressisme, no hem entès el que passa. La seguretat és una llibertat, no podem ser febles amb això”.

q       El dia 28/06/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” un article del senyor Josep Miró Ardèvol on, entre altres aspectes, esmentava el següent: “En una societat lliure ningú ha d’ocultar el seu rostre. Però la seguretat no s’ha de limitar només a alguns recintes, ni pot legislar-se en termes de burca o niqab, sinó amb caràcter general, impedint tota vestimenta que permeti l’ocultació. Aquestes vestimentes no formen part de la religió islàmica perquè no apareixen ni a l’Alcorà ni a la Sunna.”

q       El diumenge 27/06/2010 apareixia en el Magazine de “La Vanguardia” un article d’Albert Gimeno on es podia llegir: “La decisió de prohibir o no el vel integral té molt a veure amb dos aspectes: La seguretat i el respecte. Seguretat perquè no és de rebut que ningú circuli per la vida amb el rostre totalment tapat. No n’hi ha prou amb que atenguin les súpliques d’identificació d’un agent. A Espanya i a Europa la gent ha d’anar amb la cara descoberta, i qualsevol debat col·lateral que posi en dubte aquest assumpte està mancat de valor. La prohibició té també com a objectiu vetllar pel respecte. En aquest país no fa tant de temps que la dona era tractada amb inferioritat. Ha costat molt canviar aquest xip i, per tant, no podem estar disposats ara a que, en virtut de qualsevol precepte religiós, la dignitat d’una persona sigui menyspreada”.

q       En el mateix Magazine també s’escrivia: “Encara que un dels capítols més llargs de l’Alcorà estigui dedicat a les dones, respecte a la seva indumentària només hi ha tres directrius en el llibre sagrat dels musulmans: Que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit i que allarguin la seva roba. Sense especificar què és vestir amb modèstia o com de llargues han de ser les peces de roba que portin”.

I també s’hi podia llegir el següent: “A La Meca, el lloc més sagrat pels musulmans, les dones que hi acudeixen en peregrinació han d’anar amb la cara i les mans al descobert”.

q       El dia 12/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” un article d’Albert Sáez on es llegia: “La preocupació gira al voltant dels límits de la convivència intercultural. El respecte a la diversitat o a la tradició té el límit dels drets humans. Ningú pot emparar-se en la seva condició d’estranger per demanar tolerància davant la violació dels drets individuals de les dones. No es tracta d’una suposada superioritat d’unes cultures sobre unes altres, sinó de la progressiva depuració de les restes de barbàrie adherides a totes les tradicions culturals”.

També escrivia el següent: “Felipe González va dir dijous que és el moment de parlar d’obligacions al mateix temps que es parla de drets”.

També afirmava: ”El problema per a molts ciutadans no és el mocador de la veïna, sinó l’aparent permissivitat de la societat democràtica davant de pràctiques culturals que no s’han desprès de la barbàrie”.

I finalitzava amb les següents paraules: “Detectar els problemes quan són incipients no és electoralisme, sinó un exercici democràtic”.

q       El dia 22/05/2010 apareixia al diari “La Vanguardia” una Carta d’un Lector on s’afirmava: “El burca empresona les dones, les oculta del món, les sotmet i les discrimina, les assenyala com a éssers inferiors”.

q       El dia 16/06/2010 apareixia al diari “ADN” la carta del director on al final es podia llegir: El burca és un atac a la dignitat de les dones, per això s’hauria de prohibir no només en edificis públics, sinó també a la via pública”.

q       El dia 28/05/2010 al diari “El Periódico de Catalunya” apareixia una informació referent al debat sobre el burca, amb l’opinió de diverses persones. Una senyora d’origen musulmà afirmava: Al·là no diu que les dones s’hagin de tapar”. I una noia jove, també d’origen musulmà, afirmava: “No m’agrada que les dones es tapin la cara amb res. Haurien de prohibir també el mocador perquè totes les dones puguin gaudir la seva vida perquè aquí som a Europa”.

q       El dia 14/06/2010 apareixia al diari “El Periódico de Catalunya” un article de Juan José Tamayo on, entre altres aspectes, escrivia el següent: “Les dones musulmanes necessiten sortir del setge domèstic en què les ha tancat una organització jerarquicopatriarcal i una interpretació androcèntrica de l’Alcorà, aliena a la pràctica i a l’esperit originari de l’Islam”.

Aquests són només alguns exemples per intentar demostrar que persones de tot tipus, però amb una mica de seny, comparteixen l’opinió que el vel integral ha de ser prohibit. Les raons... són moltes.

Novetat: “Jo Votaré Anglada” ja és al Facebook

Busca “Jo Votaré Anglada” al Facebook i uneix-te al grup.

Comenta-ho a les teves amistats i fes que també s’hi uneixin.

Tots som necessaris.

Parafrasejant John F. Kennedy: “No et preguntis què pot fer PxC per tu, pregunta’t què pots fer tu per PxC”.

Només queden dos mesos i mig per a les Eleccions. I cada vegada és més necessària l’aportació de tothom.

Encara se’m fa estrany trobar persones que no s’adonen del perill que suposa l’Islam.

Valgui com a petita mostra un fragment del llibre d’en Josep Anglada “Sense mordassa i sense vels” (Editorial Rambla), el qual torno a recomanar.

El fragment pertany al final de la pàgina 262 i principis de la 263 de l’esmentat llibre i consisteix en les declaracions que l’any 1974 va pronunciar l’aleshores president Algèria, el “musulmà moderat” Mohammed Bujarruba Bumedian, ni més ni menys que davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a Nova York:

“Un dia milions d’homes abandonaran l’hemisferi sud per irrompre a l’hemisferi nord. I no ho faran precisament com a amics. Perquè irrompran per a conquerir-lo. I el conqueriran poblant-lo amb els seus fills. Serà el ventre de les nostres dones el que ens doni la victòria”.

Només de llegir-ho, se’t posa la pell de gallina. Perquè ja s’està fent realitat.

I fa pocs dies el líder libi Muammar El Gaddafi, amb unes altres paraules, va venir a dir el mateix.

Sembla que a bona part de la societat se li hagi rentat el cervell. Deu ser fruit del constant bombardeig de la propaganda socialista per part de la majoria (per sort no tots) de mitjans de comunicació afins als seus ideals.

Per això, l’obligació de tots aquells que no hem cedit és fer que la societat vegi la realitat tal com és.

ELECCIONS EL 28-N?

Tot sembla indicar que les Eleccions Autonòmiques a Catalunya se celebraran el proper 28 de novembre.

Falten menys de tres meses i ara més que mai PxC ens necessita a totes i a tots.
Us agrairia que divulguéssiu aquest blog i, sobretot, que divulguéssiu l’ideari de PxC.
És el moment d’aportar el nostre granet de sorra per tal de poder assolir el nostre objectiu: que PxC entri al Parlament Català i amb la major representació possible.
Fa poc vaig llegir que per a obtenir un representant són necessaris entre 10.000 i 15.000 vots a Girona, Lleida i Tarragona i uns 60.000 a Barcelona.
Serà dur, però crec sincerament que ho aconseguirem. Però, torno a repetir, serà una cursa plena d’obstacles en la que totes i tots hem de col·laborar.

El nostre futur, i el dels nostres descendents, està en joc. Encara no és massa tard, però potser resten poques oportunitats.
Gràcies anticipades.

Visca PxC.
Visca Anglada.