INDEPENDÈNCIA D’ESPANYA O DE L’AL-ANDALUS?

Amb aquest article no pretenc tractar el tema concret de la Independència de Catalunya. Només m’agradaria deixar constància d’un fet que tothom hauria de tenir en compte.

Pel camí que van els fets, tant a Espanya com a Catalunya, la pregunta del títol cobra cada vegada major transcendència.

Per intentar que s’entengui la idea que voldria plasmar, haurem de partir d’una hipotètica situació, que tant es pot donar com no. Suposem per un moment que d’aquí a “x” anys la situació ha canviat i la independència de Catalunya respecte a Espanya és possible, és a dir, que totes les parts s’han posat d’acord i consideren que és el millor per a tots. Suposem que l’exèrcit espanyol ho accepta, la Unió Europea dóna el seu vist-i-plau, etc.

Amb aquesta hipòtesi de partida, la independència de Catalunya respecte Espanya seria un fet.

Però la realitat seria diferent. Amb l’actual successió d’esdeveniments, amb el beneplàcit del nostre govern (perdó, volia escriure “desgovern”), amb el consentiment d’alguns, amb la postura massa permissiva d’altres, amb l’inestimable ajuda de moltes associacions (que no se n’adonen que les utilitzen per als seus maquiavèlics propòsits)... quan arribés el moment del qual parlava en el paràgraf anterior, seria impossible que Catalunya s’independitzés d’Espanya. I us preguntareu: “Però si acabes d’escriure que totes les parts estan d’acord?” La resposta és molt senzilla: Catalunya no es podria independitzar d’Espanya perquè ja no existirien ni Catalunya ni Espanya. Espanya seria l’Al-Andalus i Catalunya seria un Califat.

Per això les properes Eleccions al Parlament de Catalunya són més transcendents que mai. Perquè el seu resultat crearà les bases de la nostra societat pels propers anys.

Per això us demano efusivament que voteu PxC, per evitar la islamització definitiva de Catalunya i d’Espanya, d’Espanya i de Catalunya; és igual l’ordre. Aquesta és una batalla que hem de guanyar junts, pel bé de tots.

Només existeix una alternativa per redreçar el rumb: Votar PxC. Votar Anglada.

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

TOTS TEMEN ANGLADA

Qui té por del senyor Anglada? Jo no, ans al contrari, espero amb candeletes que entri al Parlament.

I, com jo, són moltes les persones que ho esperen il·lusionades. Perquè, per primera vegada en molt de temps, tenim la il·lusió de poder canviar la forma de fer política que actualment duen a terme tots els partits polítics. Perquè, per primera vegada en molts anys, existeix una opció diferent, una alternativa a la casta política podrida i parasitària.

Som molts els qui votarem PxC. Més dels que alguns partits s’imaginen. I molts més dels que ells voldrien.

Aleshores, qui tem Anglada?

Els qui tenen quelcom a amagar.

Els qui no volen que se sàpiga la veritat de molts assumptes.

Els qui surten perjudicats si la veritat surt a la llum.

Aquells a qui ja els està bé que tot continuï igual, mentre ells continuen obtenint abundants beneficis.

Aquells que saben del cert que perdran una bona colla de vots a favor de PxC perquè els seus ex-votants s’han adonat (potser una mica tard, però tant se val) que no era aquella l’opció correcta pel bé de tots.

I molts d’altres.

Donat que són molts aquests que viuen d’allò més bé, són molts els qui temen Anglada. I per això s’ho inventen tot per intentar posar-li pedres en el seu camí cap al Parlament.

El candidat Puigcercós va dir fa pocs dies que CIU hauria d’anar al notari per certificar que no pactarà ni amb el PP ni amb PxC. D’aquesta afirmació es pot deduir el següent:

Que Puigcercós no ha entès que aquesta vegada Mas no anirà al notari perquè potser serà la darrera oportunitat de ser President (“governor”, com li va dir a Scarlett Johansson). O ara o, potser, mai.

Que Puigcercós ja dóna per fet que CIU guanyarà les Eleccions.

Que, en base a les enquestes internes que tenen els partits grans, Puigcercós sap realment que PxC entrarà al Parlament.

Aquest últim aspecte ens ha de motivar encara més per votar PxC i per intentar captar encara més vots pel senyor Anglada. No només perquè entri al Parlament, sinó perquè assoleixi la major representació possible. Ara és l’hora de votar Plataforma per Catalunya.

Perquè votar aquells que temen Anglada suposa donar suport a aquells a qui ja els està bé tot tal i com està actualment (crisi, atur, immigració massiva i descontrolada...). A ells ja els està bé tot això, perquè ells no pateixen cap dels inconvenients (no estan a l’atur, no pateixen la crisi, als immigrants no els tenen de veïns ...) però, en canvi, sí es veuen beneficiats per altres aspectes associats al poder (els quals no cal perdre el temps ni en citar-los perquè són ben coneguts per tothom).

Per això, el dia 28 de novembre, tots hem de votar Plataforma per Catalunya.

Hem de fer escoltar la nostra veu.

Nosaltres creiem en PxC.

Nosaltres donem suport al senyor Anglada.

Perquè un canvi en la manera de fer política és possible.

Perquè un canvi és necessari.

Visca Plataforma per Catalunya!

VISCA ANGLADA!

DENUNCIEM EL BOICOT MEDIÀTIC

És “vox populi” el boicot mediàtic a que està sotmesa Plataforma per Catalunya.

Des de fa uns mesos els mitjans de comunicació la tenen sotmesa a un silenci absolut. No només no es mencionen les activitat de PxC, sinó que li tanquen les portes d’allà on participava amb assiduïtat. De forma extraoficial, alguns periodistes confessen les pressions rebudes per diversos partits.

El silenci és tal que a la majoria de mitjans ja no es pronuncien les sigles PxC i molt menys el nom del seu líder. Quan se’n fa alguna referència es parla del “partit xenòfob”, de la “formació de Vic”, etc.

I quan, cas estrany, és convidat el senyor Anglada a algun mitjà, munten tot un estudiat complot per no deixar-lo parlar i per intentar fer-lo quedar malament, anant tots els tertulians contra ell a l’uníson, com si d’un enemic comú es tractés.

Aquest fet va succeir el passat 04/10/10. El senyor Anglada va ser convidat al programa “Catalunya Opina” de Canal Català TV, que presenta el senyor Carlos Fuentes. El programa es va convertir en un espectacle que no sabria si qualificar de surrealista, esperpèntic o, simplement, com a penós.

Els convidats d’aquell dia eren, a més a més del senyor Anglada, el Carlos Navarro (ex-Gran Hermano), l’advocada i periodista Carme Freixas i l’advocada Lídia Falcón.

El Carlos Navarro no va parlar gaire. I el senyor Anglada no va el van deixar dir gran cosa, entre el monjo i les dues feres. Les dues dones semblaven feres ferotges que s’acabaven d’escapar de la seva gàbia i que feia dies que no menjaven. Es van dedicar tot el programa, única i exclusivament, a interrompre i dinamitar qualsevol intervenció del senyor Anglada.

Fins i tot el presentador li va retreure al senyor Anglada que cregués que el tenien vetat. Aquest programa va ser una pantomima orquestrada perquè el senyor Anglada no pogués dir que no el convidaven; però convidar-lo i no deixar-lo parlar és gairebé el mateix.

El programa va tenir diversos moments àlgids. Un d’ells va ser quan el senyor Anglada parlava d’un noi negre que havien “llogat” per a una feina determinada. En primer lloc el senyor Fuentes es va enfurismar en escoltar la paraula “negre”. Respecte a aquest fet, jo he escoltat l’opinió de moltes persones negres que prefereixen aquesta paraula a l’expressió “de color”, la qual troben pitjor. Però el més important va ser l’altra part del show. La “senyora” (per anomenar-la d’alguna forma) Carme Freixas va saltar com una presumpta boja perquè Anglada havia utilitzat la paraula “llogar” en comptes de la paraula “contractar”. Ella va dir que llogar només es llogaven els esclaus fa anys. La veritat és que no deu tenir gaires coneixements d’història ni de petita devia haver vist la sèrie de televisió “Kunta Kinte”, perquè sinó sabria que els esclaus no es llogaven, sinó que es compraven. Però l’ús de la paraula “llogar” en comptes de la paraula “contractar” està molt estesa en el llenguatge col·loquial, i per a res està considerada com a una paraula despectiva ni denigrant. Respecte a això, em va succeir una anècdota molt curiosa i 100 % real. L’endemà al matí, estava caminant pel carrer i vaig escoltar una breu conversa entre dos homes, la primera conversa que escoltava aquell dia. Aquests dos homes estaven parlant de feina (es pot deduir per la conversa). Un dels homes va dir: ”Pel matí som tres i per la tarda som dos”. I l’altre li va preguntar: “I no volen “llogar” ningú?”. Aquesta conversa us asseguro que és totalment real i la casualitat va ser que l’escoltés l’endemà mateix d’aquest esperpèntic programa. La realitat és així de capritxosa.

Però també va tenir lloc un altre fet, potser fins i tot pitjor, que diu molt del tarannà del monjo que presenta el programa. Sempre que s’emet aquest programa (i fa molts mesos que s’emet) els espectadors poden enviar missatges de text per expressar la seva opinió. Però aquest dia no van rebre missatges, ni tampoc trucades en directe (com hi ha moltes vegades). Al final del programa, el presentador ho va justificar dient que aquell dia ho havien fet així per fer un programa diferent. Però es va notar que en realitat s’havien inventat això per evitar els abundants missatges de suport al senyor Anglada. El dia següent ja es va poder trucar i enviar missatges amb normalitat. Només faltava que en dir-ho se li hagués escapat: “Avui no hem deixat enviar missatges per evitar que n’enviessin els partidaris del senyor Anglada”. Això no és tenir mala baba? I encara s’atreveix a dir que el senyor Anglada no està vetat! Això és pitjor que estar vetat!

Però el boicot mediàtic no acaba aquí. Un altre exemple es va produir el passat 28/09/10 al programa “59 segons” de TVE-2, en desconnexió per a Catalunya. Parlaven de les noves formacions polítiques que es presentaran a les Eleccions. En l’inici, la presentadora, de qui no recordo el nom però sí que sortia al programa “El Club” de TV-3, va dir que parlarien del partit de Laporta, del de Carretero, del de la senyora Nebrera, del de Rosa Díez (que per aquella data encara que no tenia elegit el candidat) i d’altres. Jo creia que dins aquest apartat ”altres” estaria inclosa PxC. Però en cap moment es va anomenar  el senyor Anglada. Únicament en un instant un dels tertul·lians va anomenar, molt de passada, “Plataforma per Catalunya”.

I d’entre aquell cúmul de despropòsits va destacar un moment del debat, quan un dels tertul·lians anava a parlar sobre la immigració. En aquell instant, la presentadora (que suposo que creia que no l’estaven “punxant” a ella) va fer ostensibles moviments amb les mans. Dedueixo que pretenia evitar aquest tema “tabú”, no fos cas que aparegués el nom del senyor Anglada. Com va dir Maquiavelo: “El fi justifica els mitjans”.

Fins fa un temps jo creia que vivíem en una Democràcia on eren acceptades totes les opinions, sempre que s’expressessin amb correcció. Però m’he adonat que no és així. La majoria de mitjans de comunicació semblen haver patit una lobotomia. I s’han quedat sense capacitat de raonar, fet que aprofiten els socialistes per inculcar-los, com si d’una secta maligna es tractés (amb totes les seves conseqüències negatives), els seus dogmes. I aquests mitjans, mancats de raonament i de capacitat per dur la contrària, els accepten com a manament diví (perdó, en aquest cas es tractaria de “manament ateu”). Tenen nul·la capacitat de crítica envers tot allò que prové de certes posicions i de certes fonts.

I jo em pregunto: Volem continuar essent governats (“desgovernats”, millor dit) per aquesta colla d’impresentables?

Només existeix una alternativa per redreçar el rumb: Votar PxC. Votar Anglada.

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!

ASPECTES A TENIR EN COMPTE

- Podem parlar de “moros” sense hipocresia. Resulta difícil distingir entre algerians i marroquins i la solució consisteix en  utilitzar el terme “moros”. I aquells que ens titllen de racistes quan utilitzem aquest terme haurien de tenir certs coneixements històrics. Els romans van anomenar “mauros” (moros) als nord-africans. I Mauritània significa “terra de mauros”, és a dir, “terra de moros”. Cal dir les coses pel seu nom.

- Els conceptes de dreta i esquerra, políticament parlant, són conceptes que ja estan caducats. El seu origen es remunta al segle XVIII, a l’època de la Revolució Francesa, quan els membres de l’Assemblea es disposaven a dreta i esquerra. Però, actualment, quan aquests conceptes resulten més caducs, és quan més component positiu o negatiu semblen tenir incorporat. Actualment tot allò que prové de la dreta és “dolent” i tot allò que prové de l’esquerra és “bo”. I aquest significat cada vegada sembla estendre’s més. Aviat escoltarem dir “avui em fa mal la cama dolenta”, referint-se a la cama dreta. O “avui sembla que m’hagi aixecat amb el peu bo”, referint-se al peu esquerre. Però aquesta darrera afirmació seria del tot incongruent, ja que sempre s’ha entès la frase “m’he aixecat amb el peu esquerre” amb un sentit negatiu i, en canvi, ara tindria sentit positiu? Fins i tot haurem de canviar tot el refranyer popular. I el súmmum es podria produir d’aquí a poc temps quan anessis conduint el teu vehicle i el GPS et digués: “A cent metres... giri... a la dolenta”.

- La frase “aquí no hi cabem tots”, tant si es vol reconèixer com si no, és una veritat absoluta. És més, m’atreviria a dir que és un fet obvi que no caldria ni dir, si no fos perquè el “bonisme” exagerat ens ha volgut fer creure el contrari. Ens han volgut inculcar que vivim en un conte de fades. Res més lluny de la realitat. Per exemple, en un recipient de dos litres de capacitat, hi caben tots els litres que vulguem? No, és clar. Doncs amb tot el que puguem pensar succeeix el mateix. Tot té un límit de capacitat (una ampolla, un pot, un contenidor, un país...) Tot, absolutament tot, té un límit; que serà major o menor, però tindrà un límit.

- La immigració s’ha de controlar. Però no només cal controlar la immigració, avui en dia tot està controlat, i sort en tenim tots que sigui així. Existeixen controls alimentaris. Els productes han de passar uns estrictes controls de qualitat. Quan jo anava a escola, de tant en tant fèiem “controls”, una mena d’exàmens però amb menys importància. Per què servien? Per comprovar que anàvem seguint les explicacions i anàvem assimilant els continguts. Tots aquests controls, i molts d’altres, són necessaris.

- Els partidaris de PxC no som contraris a la immigració. D’immigració n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà sempre. Nosaltres estem a favor de la immigració que sigui necessària. Únicament demanem que es compleixin les lleis. La Llei d’Estrangeria estipula clarament que els immigrants “il·legals” (és a dir, “no legals”, la mateixa paraula ho diu tot) han de ser repatriats als seus països d’origen. I si una Llei ho marca clarament, per què no es compleix?

- El no empadronament dels il·legals, és d’estricta lògica. Respon al mínim criteri d’imperi de la llei. Els il·legals no poden ser legalitzats, no té sentit. La mateixa paraula ho explica: “Il·legal” significa “que no és legal”, “que està fora de la llei”. I tot allò que no és legal s’ha de perseguir i s’ha d’actuar d’acord a la legalitat vigent.

- Tot dret comporta unes obligacions adherides a ell. Però això no sembla ser així per a alguns immigrants. I l’obligació de l’Estat és fer complir les obligacions, tant als autòctons com als immigrants. El fet de ser immigrant no és cap eximent per no haver de complir les obligacions.