La televisió ens enganya sovint. Segons aquest mitjà, i alguns altres, els immigrants sempre són els últims per a tot. Però la realitat no és així, ens al contrari en alguns casos.
Conec personalment un senyor nascut a Catalunya, d’uns cinquanta-cinc anys d’edat, aproximadament, que fa uns dos o tres anys es va divorciar de la seva dona. Va haver de deixar la casa on vivien perquè era propietat de la dona i va anar a viure a una petita ciutat propera on va llogar un pis per viure-hi sol.
Treballava al sector de la construcció i uns mesos després de divorciar-se va perdre la feina. A la seva edat i amb l’actual situació econòmica ja no ha tornat a trobar feina. Tenia pocs diners estalviats, com la majoria de persones, així que al cap d’un temps es va trobar que no podia pagar el lloguer del pis i va haver de deixar-lo.
Actualment viu al carrer i per la nit el deixen dormir en una mena de magatzem, això sí, l’ha de compartir amb una munió de rates.
Fa pocs dies el vaig trobar i em va explicar una mica la seva situació. Li vaig preguntar perquè no anava als Serveis Socials a veure si el podien ajudar. Em va dir que ja hi havia anat i que la resposta que havia obtingut havia estat molt clara i concisa: “Primer són els immigrants”. Això és l’únic que li van respondre.
Alguna persona creu que això és “normal”?
Jo, sincerament, no ho crec.
Els immigrants no han de ser menys que els espanyols o catalans, hem de ser tots iguals; però el que no es pot acceptar de cap manera és que els immigrants siguin millors que nosaltres i ens passin davant.
Quan una persona ho necessita resulta totalment inadmissible que se li negui l’ajut només pel fet d’haver nascut aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada