RAONS PER VOTAR ANGLADA

PERQUÈ PRETENEN AMAGAR-NOS LA REALITAT

Els mitjans de comunicació de vegades ens enganyen o no ens mostren tota la realitat. Només mostren la realitat esbiaixada, des del punt de vista del “bonisme” exagerat instaurat per l’esquerra en la nostra societat.

Fa pocs dies vaig poder llegir, amb estupefacció per part meva, un article en el qual s’afirmava, sense cap mena de pudor, que quan els immigrants van arribar a Espanya nosaltres vivíem en habitatges que eren poca cosa més que simples barraques. I ells van construir tots els habitatges que existeixen actualment al nostre país.

Això resulta ser una gran barrabassada, potser la més gran que he llegit mai. I el pitjor és que si algú s’atreveix a escriure-ho és que potser s’ho creu. I si es creu aquesta animalada segurament també se’n creu d’altres.

I existeixen molts aspectes que no es comenten encara que siguin totalment reals, o que poca gent s’atreveix a explicar perquè potser no és “políticament correcte”.

Per exemple, no es comenta gaire sovint la realitat de la distribució actual dels habitatges. Quan els immigrants van començar a arribar, de forma cada vegada més massiva, no existien tantes cases adossades com ara. Per què es van posar tant de moda en certs pobles i ciutats? La resposta és molt senzilla. Quan les persones autòctones que vivien en blocs de pisos van començar a conviure amb els immigrants, van adonar-se de les dificultats de convivència que sorgien. A més a més del xoc de cultures, hi havia altres factors. Van patir alguns dels “costums” més arrelats en molts d’ells (no en tots, és clar), sobretot de certes procedències: No pagar les quotes de la Comunitat de Propietaris, malmetre els espais comuns, embrutar i no netejar, no fer cas de res... I entre tots aquests factors van provocar que les persones que econòmicament s’ho podien permetre decidissin adquirir una d’aquestes cases adossades; per poder viure sense aquest tipus de veïns en el mateix edifici. Aquesta era l’única opció que els ho assegurava, ja que  també podien haver anat a viure a un altre edifici de pisos on no visquessin immigrants; però podia succeir que al cap d’un temps hi anessin a viure allí també, com després va succeir. No van fer la mudança per plaer, sinó per necessitat.

Amb el temps més persones autòctones van triar aquesta mateixa opció, de seguida que van poder fer-ho. I dels que encara no ho han fet, la immensa majoria somnia desperta que els toca la loteria i també poden fer aquest canvi. Només el destí es coneixedor de si aquest esdeveniment es produirà en el futur, o no.

Però això no ho expliquen a les notícies. No apareix als diaris. La gent no s’atreveix a comentar-ho pel carrer perquè si es queixen sempre reben la mateixa resposta: Doncs canvia d’habitatge. Però aquesta no és la solució. Això és fer com un estruç i amagar el cap sota l’ala. L’únic que fan amb això és mirar cap a un altre costat. Però el problema continua estant allí. I cada vegada és fa més gran. I aleshores queden cada cop menys persones autòctones vivint en barris “envaïts”.

I això no és racisme. No és xenofòbia. És la realitat. La pura i dura realitat. La realitat que dia a dia pateixen en silenci moltes i moltes persones. I moltes d’elles són persones de certa edat que no poden canviar d’habitatge. I ho pateixen en silenci perquè no gosen a dir res als seus veïns per por que els facin res. Perquè ja són grans, potser estan malaltes, i no volen enfrontaments, ja que es troben soles i indefenses.

Les persones que els donen suport canviarien d’opinió si haguessin de conviure amb ells. Però, com no és el cas, els defensen.

Els polítics i les persones que els donen suport viuen en les seves cases més o menys luxoses, en barris d’alt standing, en urbanitzacions “pijes”. I en totes aquestes ubicacions no tenen immigrants per veïns.

Molts polítics només veuen els immigrants en les reunions o trobades “multiculturals” o de l'"aliança de les civilitzacions”; xorrades inventades pels socialistes. Allí tots són riures i bones paraules, però quan els polítics giren l’esquena, ells fan el que volen; com sempre.

Jo convidaria aquests polítics, membres de Càritas i altres associacions que només ajuden immigrants (veure el meu tercer article, titulat “Un cas real”, i els que properament publicaré), a conviure uns quants dies en els pisos de tots aquells que patim els seus “costums”. Veuríeu que aviat canviarien d’opinió!

Aquesta gent ho defensa tot en nom de la multiculturalitat. Però hi ha molts fets que no són fruit d’això, sinó de la mala educació o d’altres factors. I que són indefensables. Tothom s’ha de comportar correctament, sense tenir res a veure la seva procedència.

Però, per sort, a Catalunya tenim un polític diferent. Un polític que s’atreveix a dir les coses pel seu nom, tal com són. Un polític que no es deixa vèncer pel fals pecat d’allò “políticament incorrecte”. L’única alternativa possible.

Com es diu? JOSEP ANGLADA.

Com es diu el seu partit? PLATAFORMA PER CATALUNYA.

Què hem de fer? Votar-lo tots.

Perquè Catalunya s’ho mereix.

Perquè Catalunya ha perdut un prestigi que havia costat molt d’assolir, “gràcies” al desgovern de l’esquerra.

Per nosaltres!

Per Catalunya!

Visca PxC!

VISCA ANGLADA!